El meu nom és Adrià, i vaig patir bullying amb 13 anys. Sempre havia anat amb el mateix grup, des de 1r de primària; coneixia tots els meus companys i companyes del curs des de llavors.
El primer dia de curs de 2n d’ESO, però, vaig tornar a casa plorant. No sabia què m’havia perdut, però ja no pararia. Cada tarda arribava a casa i em tancava a les fosques a la meva habitació, durant hores, intentant desaparèixer. Al cap de dos o tres mesos així, enganyava els meus pares per no anar a l’escola, o me’n tornava abans d’entrar.
Vaig tenir sort perquè no vaig patir cap maltractament físic, i això és perquè els maltractadors saben quines tecles han d’apretar per ferir i sortir-ne il•lesos. Un bon dia veuen que no saps què respondre, i comencen a obrir camí per tenir un ase dels cops.
Tot i la meva “sort”, vaig trigar 5 anys a dirigir la paraula a algú de fora de l’escola i fer noves amistats, i altres experiències de la meva vida m’han fet veure que això no va passar i prou, sinó que em va marcar, i que ni ho vaig poder evitar, ni m’ho vaig buscar de cap manera, ni pot ser normal.
Sento que és un deure solidaritzar-se amb la causa per acabar amb aquesta normalització de l’abús escolar, i per donar forces a les víctimes; per dir que hi ha esperança, que s’acaba. Sóc pare, filòsof, esportista, amb feina estable, activista polític, puc ser tot el que vull ser. Alcem la veu, tot té una sortida.

Em dic Ester, vaig patir bullying a l’escola, aproximadament dels 8 als 12 anys. Ningú ho va detectar. No vaig dir mai res a ningú. Ho dic ara que en tinc 36, perquè el meu fill de 10 anys ha patit bullying i se’m fa insuportable.
L’ escola on ell anava, on va passar, va atribuir els seus problemes amb els altres nens a problemes de conducta per part seva, resultat -segons el seu criteri- , de la seva hiperactivitat i dèficit d’atenció.
Aquest curs ha començat cinquè a una altra escola, més petita, amb l’esperança de trobar tranquil-litat i amics. Però no és tan fàcil, perquè ell té molta por i per aquest motiu li costa relacionar-se i entendre’s amb els altres.
Fa pocs dies la psicòloga ( amb la que comptem des de fa cap a sis mesos, que veu el nen cada setmana, i que té molt clar que va patir bullying i que no hi ha hiperactivitat ), es va reunir amb la directora i la psicopedagoga de la nova escola. L’ objectiu de la reunió era posar-se d’acord per fer un treball conjunt a favor del nen, però va ser un intent frustrat. Des del punt de vista de l’escola, parlar de bullying és una exageració. Van explicar que havien contactat amb l’anterior escola per parlar d’aquesta qüestió, i que des d’allà havien negat que es produís tal fet. Conclusió de la nova escola: el nen explica mentides del que li va passar amb els altres nens. Van insistir en el tema de la hiperactivitat i en la seva mancança d’habilitats socials. Tan és el que digui la psicòloga, o que el nen tingui por. Són mentides. Exagerem. Els pares som massa sobreprotectors, hauríem de patir menys.
Portem un trimestre només.
I l’ànima, als peus.

Deixa el teu testimoni

Omple el formulari per compartir el teu testimoni. Gràcies!

Testimonis
Sending